La CUP omple la plaça Sant Joan en el seu acte central

VILAFRANCA DEL PENEDÈS. ELECCIONS MUNICIPALS 2007

Som a dissabte a les vuit i deu del vespre, amb puntualitat vilafranquina començarà l’acte electoral central de campanya de la CUP. Ens trobem al cor de la vila, i la plaça St Joan és guarnida per a la ocasió. Els vuit models de cartell electoral diferents de la CUP pengen dels arbres en forma de banderoles. Uns cartells d’una estètica que trenca amb els models convencionals de propaganda electoral, i entre ells cap cara. Defugir els personalismes i apostar per un projecte col.lectiu és un dels principis d’aquesta formació. A la pancarta de darrere l’escenari hi podem llegir “Des de viles i ciutats, construïm la unitat popular”. Una estelada presideix el faristol. Al voltant d’unes tres-centes persones esperen assegudes, però alguna gent s’ha quedat dreta. La plaça és plena i cal posar més cadires.

Otger Amateller, actual regidor de la CUP, iniciava l’acte fent un repàs de la feina feta durant aquests quatre anys i donava pas a les diferents persones que anirien intervenint. Gent que fa política però que no són polítics, que funcionen assembleàriament i que s’allunyen de les maneres de fer de la classe política. Roger Guasch feia un repàs de la situació actual de l’Esquerra Independentista a Vilafranca. Robert Ferrando parlava d’habitatge, creixement urbanístic, territori i medi ambient. Jaume Ramon va fer propostes de política social. I finalment, Marc Font parlava de cultura i festes. Era evident la poca pràctica de parlar en públic d’algun orador. Nervis, boca seca i entrebancs. D’altres, en canvi, semblava que ho haguéssin fet tota la vida. Això sí, els aplaudiments eren igual de forts per a tots.

Acabades les intervencions per a desenvolupar el programa, era l’hora de Xavi Navarro, el nou cap de llista, que es mostrava visiblement emocionat d’encapçalar aquest projecte que “durant quatre anys havia molestat al poder”. Una candidatura que va donar la sopresa a les passades eleccions i que “ha trencat molts estereotips”. També era l’hora de la llista al complet, que va pujar a l’escenari entre ovacions. Navarro va afirmar que “hem passat de ser els alternatius, a ser una alternativa”. La il.lusió era un fet en les cares dels assistents.

L’espot electoral de la CUP donava el punt final als parlaments. L’acte va finalitzar amb un pica-pica, i amb l’actuació musical del grup de música tradicional Filibusters.

Entrevista a Ferran Blazquez, militant de Ciutadans - Partido de la ciudadania

“PROPOSEM ELIMINAR L'11 DE SETEMBRE, I QUE SANT JORDI SIGUI LA DIADA DE CATALUNYA”

Ferran Blázquez és militant de Ciutadans. És la diada de Sant Jordi, i ell es troba a la parada de roses i llibres que el partit té a la part baixa del Passeig de Gràcia, a Barcelona. A la parada hi han altres militants, i algú amb un micròfon i altaveus a tota potència, es dedica a llegir El Quijote, en castellà. Mentrestant, un altre reparteix el manifest de Sant Jordi del partit entre els vianants. Molts turistes. Entre els autòctons, cares d’indiferència, d’extranyesa i fins i tot algun insult. Aquell mateix matí, Ciutadans denunciaria un “atac” a l’altra paradeta que el partit tenia a Diagonal.

-Quina seria la vostra política de pactes en cas d’aconseguir entrar a l’ajuntament de Barcelona?
-No farem mai pactes amb el nacionalisme ni amb partits que facin una mala gestió dels fons públics. El que sí que podem fer són pactes puntuals en certes matèries, com tothom, amb temes socials. Però no afavorirem cap acord nacionalista.

-L’ajuntament de Barcelona fa polítiques nacionalistes?
-Directament no, però beneficia per mitjà de subvencions, a moltes entitats i grups que sí que practiquen el nacionalisme. Des de l’ajuntament de Barcelona s’afavoreixen pràctiques nacionalistes i es fa política identitària.

-Què significa Sant Jordi per vosaltres?
-Per nosaltres Sant Jordi és una festa, la festa del llibre. De fet, avui proposem eliminar l’11 de setembre, en que es commemora una derrota i no té cap mena de sentit. Volem que se celebri el dia 23 d’abril. Sant Jordi podria ser la Diada de Catalunya, dia del llibre i de la rosa, una festa i no una derrota.

-Vostè havia militat en algun partit abans?
No. La immensa majoria de militants de Ciutadans són gent que no ha militat mai en cap partit. Sóm gent que creiem que es pot regenerar la política municipal amb honradesa. Volem fer una política ciutadana i no professional. –

-Quines són les seves expectatives de cara a les eleccions?
-En principi bones. Però això encara està per veure, els resultats són una incertesa. A més, som un “partit sorpresa”, no sortim a les enquestes. La premsa ens tapa, ens amaga. Però tenim un potencial de votants immens, hi ha molt de votant amagat que només cal que el despertem. Podem ser un partit decisiu alhora de configurar les majories.

Segons Rivera, la sentencia del TC demostra que redactar un altre estatut no era necessari

Per Ciutadans, la sentència del Tribunal Constitucional que demostraria que des de 1996 el govern podria haver reclamat el traspàs de Rodalies, evidencia que redactar un altre estatut no era necessari. En la sentència, s’afirmava que el traspàs de la gestió dels trens de rodalies era posible amb l’estatut de 1979. Segons Albert Rivera, “l’anterior estatut encara tenia més de 80 competències per desenvolupar, i hagués sigut de sentit comú desenvolupar-les plenament” enlloc d’elaborar un nou estatut. Rivera va assenyalar que “CIU i el tripartit estan més preocupats per barallar-se abans de les eleccions municipals” que per resoldre les deficiències de Rodalies i la resta de problemes de la ciutadania.

D’altra banda, la setmana passada el líder de Ciutadans, va pronunciar-se a favor del polèmic documental de “Telemadrid” titulat “ciudadanos de segunda”. Segons ell, en el documental s’hi mostren dades “objectives i certes”. En una carta a El Mundo el passat 13 d’abril, Albert Rivera afirmava que “els catalans no poden escollir la llengua castellana en una casella en la preinscripció escolar pels seus fills, no poden rotular en les dues llengues” i segons Rivera, els mitjans de comunicació públics a Catalunya no respecten el bilingüisme.

Ciutadans ha sofert aquests últims dies pintades i fins i tot agressions verbals a militants d’alguns pobles, així ho afirma el seu líder, qui el passat dimecres va deunuciar aquests fets al parlament. Rivera va ser rebut ahir a St Pere Sesrovires (Baix Llobregat) per la primera “manifestació silenciosa” contra la seva presència. La manifestació va ser convocada per un grup de joves del poble, que van escenificar pels carrers l’enterrament de la llengua catalana portant un taüt on s’hi podia llegir “la llengua catalana, que en pau descansi”.

Entrevista a Narcis Comadira, poeta

“BARCELONA ÉS UN MODEL QUE ESTÀ ABOCAT AL FRACÀS”

Narcís Comadira (Girona, 1942). És poeta i pintor, encara que també ha exercit en altres disciplines com la dramatúrgia o la traducció. La seva poesia tendeix cap a les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia. Guardonat amb diversos premis com el Ciutat de Barcelona i el Nacional de la Crítica Al 1991 va iniciar-se com a dramaturg amb La vida perdurable. El seu últim llibre és Llast (Edicions 62), que es troba a les llibreries des del gener.

-El poeta neix o es fa?
-Totes dues coses. Un poeta és una persona que té una manera de ser especial, per tant neix. Però si no es fa no es fa. És a dir, que no n’hi ha prou amb néixer sinó que un ha de treballar. Cal un un ofici i cal unes ganes especials. Néixer seria com un temperament que fa que et fixis. Jo per això dic que els poetes som una mica obsessos, perquè una cosa petita ens pot arribar a obsedir fins que fem el poema i ens la treiem de sobre. També una inclinació pel llenguatge. Llenguatge que l’ús normal, comunicatiu, moltes vegades descarrega de la seva energia. El poeta al col.locar segons quines paraules o segons quines fórmules sintàctiques d’una manera o altra, el que fa és intentar tornar a carregar d’energia el llenguatge. Això és el que va fer Verdaguer, Carner, Riba, Foix o Gabriel Ferrater. Tots els poetes d’aquest país han estat una mica obsessos per la llengua. Fins i tot hi ha qui diu que Carner feia un poema només per posar en circulació una paraula medieval que ja no s’havia usat, només per a veure si feia fortuna i es tornava a incorporar per enriquir la llengua.

-Per a qui escriu principalment el poeta, per ell o pels seus lectors?
-Escriu per ell i per la llengua. I després els lectors són un segon estadi. Però el poeta, en el fons ja pensa que algú s’ho llegirà, perquè sinó ja no ho publicaria. El primer destinatari d’un poema és el propi poema i el primer lector, que és el poeta. Escriu per la satisfacció que dóna la creació d’aquest objecte. Igual que amb un quadre, el primer espectador és el propi pintor. I es fa per les ganes de poder resoldre aquell problema, diguem-ne lingüístic, mètric i gramatical. El primer objectiu és la solució d’aquest problema formal. A partir d’aquí, la resta dels estadis, i evidentment el lector és important.

-Havíem vist com en un llibre de Víctor Alexandre titulat “Jo no sóc espanyol”, vostè mostrava la seva preocupació per l’estat de la llengua catalana. Com creu que es troba el català en l’actualitat?
-El veig molt malament. Cada vegada hi ha més pressió de la llengua castellana. Al país cada vegada hi ha més immigrants, i aquests doncs no aprenen el català. I llavors hi ha el problema dels que ja són aquí de fa molts anys i les seves criatures potser sí que s’han escolaritzat aquí i han après la llengua, però parlen, juguen i escolten música en castellà. És un problema perquè una llengua que no té un ús en tots els registres és una llengua que es va empobrint.

-Quines influències creu que han tingut les ciutats de Barcelona i Girona en la seva obra?
-Girona molta. Jo vaig viure-hi fins als vint anys. I en aquella època sortíem molt menys. La ciutat era més petita, més tancada, ens coneixiem tots. Era com un poble gran, i aquestes coses suposo que configuren molt l’imaginari d’una persona jove. Llavors consideravem que Girona era la ciutat més maca del món. Les nostres experiències eren gironines, no viatjavem gairebé gens. Girona m’ha influït per bé i per mal. Barcelona potser no tant. És una ciutat que està bé, on hi ha moltes coses, però ara l’estant destrossant per fer-la massa turística. Hi ha una tradició cultural barcelonina que suposo que m’ha influït, però potser no tant com Girona. I quan dic Girona també vull dir la Costa Brava, l’Empordà, Roses, Sant Feliu de Guíxols, Figueres... Els llocs que de petit han sigut una mica la meva pàtria. És aquest país més afectiu, més sentimentalment propi, que és els llocs de petit, els llocs d’infància. És molt important que als nanos joves se’ls porti a conèixer llocs amb una certa profunditat. Que puguin construïr-se una pàtria, perquè això són unes arrels que a la llarga fan companyia. Però avui en dia el món va per uns altres camins, ara tots aneu a l’extranger a estudiar anglès.

-Tot això es contraposa amb el model de ciutat de Barcelona que se’ns intenta vendre, no?
-Sí, jo crec que és un model que està abocat al fracàs. Bé, al fracàs econòmic potser no. Ni al fracàs d’estar situat a les revistes del país, ni al de cridar turisme. Però sí al fracàs com a comunitat, com a ciutat que els seus habitants se’n sentin. Aquesta mena de cosmopolitisme de la capital... Barcelona pot acabar sent una ciutat d’Europa cosmopolita però que no sigui capital de res. A mi em fa por que aquesta Barcelona vagi siguent cada vegada més superficial, més espectacle, més “juerga”, i menys cosa sòlida. Però avui dia parlar de cultura en majúscula està molt mal vist. Avui dia la cultura són els espectacles, el “sonar”, el Fòrum o totes aquestes coses.

-Considera que la poesia com a gènere està en retrocés?
-Jo crec que no. La poesia és un gènere minoritari, i sempre ho ha estat, a banda d’alguns moments en que s’ha fet servir com a reivindicació política. La poesia és un gènere per minories. Perquè un país on tothom llegís poesia, seria un país de bojos. La poesia té molt a veure amb l’elaboració lingüística, i això és una cosa minoritaria. No crec que estigui en retrocés, hi ha molta gent que n’escriu i el nombre d’exemplars que se’n fan dels llibres és molt més gran, i s’acaben venent. I el tant per cent que compra, ja no dic que llegeixi, però que compra poesia, és molt més gran aquí que a França, Itàlia o Anglaterra. Ara, si hi ha molta gent que la llegeix o que l’entén, això ja no ho sé.

-Sobre la polèmica de la Fira del llibre de Frankfurt, què entén vostè per cultura catalana? És tota la que es fa a Catalunya, o només la que es fa en català?
-Una cosa és la cultura i una altra la literatura. La literatura catalana, evidentment és la que es fa en català. Com la literatura francesa és la que es fa en francès, tant si la fa un belga com si la fa un anglès. Amb això no hi ha cap discussió ni ningú del món t’ho discutirà. Ara, la cultura. Què vol dir cultura? Home, jo crec que la cultura catalana és la que es fa, en principi, a Catalunya, però més o menys vehiculada a la llengua catalana. Per tant, un escriptor que escrigui en castellà aquí, fa literatura espanyola. I si forma part de la literatura espanyola, està fent cultura espanyola. A Frankfurt hi ha d’anar els escriptors que escriuen en català. Diferent que fós una fira de pintura, com que la llengua no importa hi poden anar tots els pintors parlin la llengua que parlin. Però si és una fira del llibre, on lo important és el llibre, per tant, l’important és la literatura o el país del llibre... Doncs se suposa que la llengua natural d’aquest país és el català, i que per tant hi ha d’anar tot el que es fa en català.

Escons Insubmisos, un partit atípic

PARTITS QUE ES PRESENTEN A LES PROPERES ELECCIONS MUNICIPALS A BARCELONA

Escons Insubmisos és una organització que proposa una alternativa al vot en blanc. Vol ser la representació parlamentària d’aquells qui no se senten representats per cap partit, d’aquells descontents de la política entesa com funciona actualment. El seu és un vot de rebuig a la classe política i a la “degeneració del sistema polític”. Consideren que el vot en blanc és inoperant com a mètode de protesta, i a més, beneficia als partits majoritaris i va en contra dels minoritaris, a causa d’elevar el nombre de vots necessaris per arribar al tant per cent mínim necessari per aconseguir un escó o un regidor.

Per anar contra això proposen una curiosa manera: sortir elegits per després deixar els seients buits i rebutjar la remuneració econòmica de les persones que obtinguéssin representació. D’aquesta manera aconseguirien que el vot en blanc es veiés representat al parlament o als ajuntaments.

Amb aquest discurs també sembla molt fàcil que poguessin aglutinar a part de l’abstencionisme, entenent-lo com a aquella part de la població que no va a votar per consciència, i no a aquells que no voten perquè han anat a la platja o perquè els hi és igual. Però Escons Insubmisos no ha aconseguit mobilitzar ni el vot en blanc ni l’abstencionista, que continuen tenint unes xifres astronòmiques.

A les eleccions del passat novembre al Parlament de Catalunya van obtenir 6.922 vots, un tant per cent molt baix, si tenim en compte que 60.244 persones van votar en blanc. A les del 2003, els seus resultats van ser de 2.220 vots, i 30.212 en blanc. Han millorat força, però encara es troben a anys llum d’aconseguir representar el vot en blanc. A l’ajuntament de Barcelona es van presentar per primera vegada les municipals del 2003 i van obtenir 731 vots (de 12.679 en blanc).

A la seva plana web, (http://www.esconsinsubmisos.org) podem trobar una “projecció d’escons atribuïbles, a partir dels ciutadans que es van abstenir a les passades eleccions”. És a dir, al nombre d’escons que el partit hauria aconseguit, suposant que totes les persones que es van abstenir els haguéssin votat a ells.

Per contactar amb ells cal fer-ho a través del seu correu electrònic: ei@esconsinsubmisos.org. Un col.laborador del Masnou, on el partit té diversos militants i seguidors, afirma que el missatge no ha arribat com caldria, per falta d’uns mitjans de difusió dels quals el poble no disposa. Segons diversos votants seus, als polítics els fa por l’aparició d’aquest tipus d’iniciatives, ja que els poden fer perdre seients i quotes de poder.

Un missatge que serà molt difícil d’exterioritzar a la població, no perquè sigui més o menys vàlid, sinó perquè no disposa d’un finançament ni d’uns interessos econòmics al darrere. L’èxit de moltes d’aquestes iniciatives depèn de la seva financiació, i d’això en depèn el fet de tenir molta publicitat i aparèixer als mitjans de comunicació. Només des d’un gran “bombo” mediàtic aconseguirien fer-se visibles. Veurem si a les eleccions que s’acosten tenen més sort a Barcelona.

El filòsof J.Antonio Marina presenta el seu llibre “Anatomia del miedo” a la FCC Blanquerna

Davant de més de 150 estudiants, i sense cap por

Després d’una presentació del filòsof Ferran Sáez, Jose Antonio Marina s’aixeca de la seva cadira i se situa damunt de la tarima, darrere el faristol, com els bons oradors. Sorpresa i expectació entre el públic. La por serà el tema central de la seva exposició. Ha vingut a Barcelona a presentar el seu llibre Anatomia del miedo (Editorial Anagrama). Avui és a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna i demà serà al programa Els matins de TV3.

Explica que la por és un sentiment fàcilment creable, que "ens adverteix de l’existència d’un perill i posa en marxa uns mecanismes per afrontar-la: la fugida, l’atac, la immobilitat i la submissió". Uns mecanismes que, a diferència de molts animals, els humans tenim tots, i és possible que els haguem manifestat alguna vegada al llarg de la nostra vida. Però també ens fa diferents la valentia, un cinquè mecanisme que, segons afirma Marina, tots els periodistes haurien de tenir desenvolupat per a suportar les pressions dels grans grups de comunicació i exercir l’ofici en llibertat.

També ens diu que la por és aprofitada pel poder com un instrument al seu servei, ja sigui en l’àmbit de la família, la feina, la política o la religió. Però com s’exerceix el poder? Segons Marina, "té poder tot aquell qui pot posar por, qui pot donar recompenses o qui pot canviar les creences de les altres persones. I un periodista és capaç de fer-ho. Posar por és el més senzill, aconseguir submisos que acabaran fent el que el poder vol que facin, ja sigui amenaçant, debilitant la confiança de les persones amb elles mateixes, aïllant-les del seu entorn o utilitzant el terror".

La sala és plena a vessar però Marina no té por. Un parlar tranquil, pausat i segur. Molta informació de cop però que pot anar sent ben assimilada. Exposa idea a idea i esquemàticament, com si es tractés d’una classe magistral. És clar que ell és professor i se sent com peix a l’aigua davant de tal multitud d’estudiants. I no hi ha dubte de que se’ls aconsegueix posar a la butxaca. De la seva exposició és tant important el que diu com la manera com ho diu, i és que es nota que porta un bon rodatge.

Mor Huertas Clavería, símbol de dret a la informació

La mort de Huertas Clavería ha trasbalsat el Col.legi de Periodistes de Catalunya, del qual ell n’era degà des del maig de l’any passat. Els seus companys de professió en destaquen la seva lluita per la llibertat d’expressío, la independència i el seu compromís amb la informació de proxomitat.

Jose Mª Huertas Clavería va néixer a Barcelona al 1939. Va iniciar la seva carrera al setmanari Signo, després va treballar en diferents diari i revistes com El Correo Catalán, Tele/Expres, El Periódico, Diari de Barcelona, La Vanguardia, Presència i Oriflama. També ha intervingut en la publicació de més de 50 llibres sobre joventut, el moviment obrer, la ciutat de Barcelona o el Periodisme. Actualment era col.laborador del diari Avui. L’any 1990 va rebre el Premi Nacional de Periodisme i el 1998 el guardó Ofici de Periodista. Les seves publicacions més recents són “Mites i gent de Barcelona” (Edicions 62) i “Una història de La Vanguardia”.

Va ser fundador de l’Associació de Veïns de Poblenou i les seves investigacions van servir de base i de referent a nombroses lluites veïnals. En el seu comunicat de suport, la FAVB el qualifica d’”amic, company, i veí” i en destaca el compomís amb la informació local. D’altra banda, el Sindicat de Periodistes de Catalunya va qualificar el periodista com a “símbol de dret a la informació” per l’empresonament que va patir al 1975 quan va ser jutjat i condemnat per un consell de guerra franquista per escriure un artícle sobre la vida sexual dels barcelonins, en el que es deia que alguns “meublés” de Barcelona eren propietat de vídues de militars.